Podríem dir que tot va començar el diumenge 1 de març de 2009, dia de la marató de Barcelona. Aquell dia l’Oriol, el Xavi i jo, vàrem aconseguir el que ens havíem proposat des de feia mesos: fer la nostra primera marató. Al final, després de l'esforç, va resultar ser un èxit. Les sensacions que vàrem experimentar al veure la línia d’arribada són inexplicables. Teníem una rialla de bat a bat per haver-ho superat. És una d’aquelles experiències cimeres que et fan vibrar durant uns dies, fins i tot setmanes.
Vàrem anar a dinar plegats per celebrar-ho. Aquella mateixa tarda, tot fent un gelat a la cremaria Toscana del carrer Muntaner, la Roser i l’Oriol varen deixar anar a l’aire la gran pregunta: per què no feu la volta al món?
Vàrem anar a dinar plegats per celebrar-ho. Aquella mateixa tarda, tot fent un gelat a la cremaria Toscana del carrer Muntaner, la Roser i l’Oriol varen deixar anar a l’aire la gran pregunta: per què no feu la volta al món?
Els destinataris de la pregunta érem la Txell, el Lluís i jo, que en aquells moments, ens trobàvem els tres en una situació de precarietat a diferents nivells.
Des d’aquell precís instant es va iniciar tot un procés de reflexió. Havíem d’anar donant resposta a una sèrie d’interrogants i incerteses: és un acte impulsiu? val la pena dur-ho a terme? és un bon moment? quines poden ser les conseqüències?
Semblava que la cosa poc a poc anava agafant cos. Al menys, vàrem començar a reunir-nos amb certa freqüència els tres implicats per tal d’estudiar la proposta i intentar prendre una decisió al respecte. Eren moments de cimes i valls. Quan uns estaven animats i segurs del projecte, potser els altres tenien determinats dubtes: la feina, la família, els amics, el pressupost monetari que comportava, etc. Evidentment, hi havia una sèrie de factors al darrera que s’havien de tenir molt en compte. D’altra banda, érem conscients que les agulles del rellotge anaven corrent.
Durant les setmanes posteriors a la idea inicial no parava de sonar el telèfon entre nosaltres. Enviaments de correus electrònics, cerca d’informació al respecte, trobades a mitja tarda, al vespre, els caps de setmana, etc. Eren moments d’alegria i d’il·lusió, però també de certs temors que s’havien d’anar minimitzant.
Quin va ser el desenllaç? En la cursa cap a la decisió final, la Txell va rebre una oferta laboral difícil de rebutjar. Vàrem perdre una integrant de rellevància a l'expedició. No obstant això, ens vàrem alegrar per ella, tenint en compte la conjuntura econòmica del moment.
Des d’aquell precís instant es va iniciar tot un procés de reflexió. Havíem d’anar donant resposta a una sèrie d’interrogants i incerteses: és un acte impulsiu? val la pena dur-ho a terme? és un bon moment? quines poden ser les conseqüències?
Semblava que la cosa poc a poc anava agafant cos. Al menys, vàrem començar a reunir-nos amb certa freqüència els tres implicats per tal d’estudiar la proposta i intentar prendre una decisió al respecte. Eren moments de cimes i valls. Quan uns estaven animats i segurs del projecte, potser els altres tenien determinats dubtes: la feina, la família, els amics, el pressupost monetari que comportava, etc. Evidentment, hi havia una sèrie de factors al darrera que s’havien de tenir molt en compte. D’altra banda, érem conscients que les agulles del rellotge anaven corrent.
Durant les setmanes posteriors a la idea inicial no parava de sonar el telèfon entre nosaltres. Enviaments de correus electrònics, cerca d’informació al respecte, trobades a mitja tarda, al vespre, els caps de setmana, etc. Eren moments d’alegria i d’il·lusió, però també de certs temors que s’havien d’anar minimitzant.
Quin va ser el desenllaç? En la cursa cap a la decisió final, la Txell va rebre una oferta laboral difícil de rebutjar. Vàrem perdre una integrant de rellevància a l'expedició. No obstant això, ens vàrem alegrar per ella, tenint en compte la conjuntura econòmica del moment.
Al final, el projecte va tirar endavant i tenia dos noms: Lluís i Marc. Sabia que marxava no només amb un gran amic, sinó també amb un gran company de viatge. D’això no en tenia cap mena de dubte.
Namasté germa!
ResponderEliminarLoko, fora dubtes, durant l'aventura i a la tornada...no serveixen de res.
Sou uns grans companys de viatge, estigueu on estigueu, la distància es petita, esteu dintre i aquest sentiment no enten de km.
I acomplir uns dels propòsits de cada any: veure'ns més. Sense sales d'espera germanet, que la vida es un ratico.
No saps com us trobo a faltar i al feliç que sóc - a la vegada - per vosaltres.