La imatge militaritzada

Caminant pels carrers de Beirut, vàrem tenir una petita conversa amb una unitat de les tropes espanyoles desplegades en aquest país en el marc de la missió de pau de les Nacions Unides. És la imatge militaritzada d’un país que desitja la pau d’una vegada per totes.

«La pau és la tasca. La pau al Líban, la pau al Pròxim Orient. D'aquesta regió depèn en gran mesura la pau en el món, l'estabilitat, la reducció del terrorisme internacional i el que poden ser molts conflictes latents al món».

El Líban: un país de contrasts

14.06.09. Vàrem arribar a Beirut procedents de Damasc. Al entrar a la ciutat, els nostres ulls varen evidenciar la crueltat dels bombardejos israelites del 2006. Edificis completament destruïts i d’altres degradats per l’ impacte de les bales i la metralla. Barris suburbials que serveixen de camps de refugiats palestins. Era la cara fosca d’un conflicte permanent entre el poble hebreu i els pobles que prediquen l’ islamisme. Realment, la supèrbia jueva està fent molt mal a l’Orient Pròxim.

D’altre banda, vàrem poder presenciar una ciutat dinàmica i moderna. Era l’altre cara de la moneda: clubs nocturns, restaurants, cotxes de gama alta, botigues de moda, etc. En definitiva, molt de glamur i sofisticació.

Beirut és una ciutat oberta al mediterrani amb un passeig marítim que respira prosperitat. Vàrem tenir l’oportunitat de sortir a córrer un parell de vespres. És una ciutat molt interessant per la pràctica del running.

Els dies posteriors al Líban, vàrem visitar Biblos, antic port fenici situat al nord de Beirut, i Baalbek, ciutat esplèndida per on varen passar els fenicis, assiris, babilonis, perses, macedonis, romans, etc.

Tant les runes de Biblos com les de Baalbek van ser declarades l’any 1984 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Running Damascus

El darrer dia a Síria el vàrem passar de nou a Damasc. El dia següent ens havíem proposat d’anar cap al Líban. Es tractava d’una destinació que ens despertava interès i ho teníem força a prop com per no desaprofitar l’ocasió.

Aquella mateixa tarda, tot semblava perfecte per sortir a córrer una estona. Em vaig calçar les sabatilles i no m’ho vaig pensar dos cops. Potser no era el millor escenari per a córrer -zona militar i algun que altre ministeri- però després d’una setmana a Síria, el cos m’ho estava demanant.

Quan portava mitja horeta corrent, una sèrie de militars amb cara de pocs amics se’m varen apropar tot aturant-me. Em varen fer entrar a les casernes militars, fent-me un petit interrogatori. En aquell moment vaig donar-me compte que potser no era la millor ciutat –o més ben dit, la millor àrea de la ciutat- per practicar el running. Potser em varen confondre amb un espia hebreu? Al sortir de les casernes, vaig decidir anar directament a l’hostal on estàvem allotjats.

Doncs res, anècdotes que et fan estar despert.

Un cafè a Bagdad?

Tot anant cap a Palmira, ens vàrem proposar d’anar cap a l’ Iraq. Era una bona oportunitat per ser testimonis de les atrocitats que varen fer els amics Bush, Blair i Aznar. Al passar l’autobús per la cruïlla que portava cap a la frontera d’Iraq, ens vàrem mirar el Lluís i jo tot dient: per què no anem a fer un cafè a Bagdad?

La curiositat per descobrir aquell país i la proximitat del punt fronterer, eren més que evidents. De totes formes, potser no era el millor moment per arriscar-nos amb una aventura d’aquelles magnituds. Sabíem que el país es començava a obrir al turisme, però no es tractava de tenir problemes diplomàtics tot just la primera setmana d’un llarg viatge. Vàrem ser prudents i vam continuar cap a Palmira, que era l’ indret que ens esperava.

Síria: La joia d’orient Pròxim

Síria ens va sorprendre gratament. Des del primer dia que vàrem visitar la ciutat vella emmurallada de Damasc (període romà), vàrem constatar que no ens havíem equivocat en triar aquell destí.

La riquesa cultural i arquitectònica de la capital síria són evidents. El museu nacional i la immensitat de la Mesquita Umayyad i els seus mosaics, en són alguns exemples. El mercat laberíntic al-Hamidiyya, tot una concentració d’aromes, colors i gent de tota mena: comerciants, peregrins iranians, nòmades beduïns, etc. És allà on es concentra la vida i bullici de la ciutat.

Els dies posteriors varen ser intensos. La glòria de Palmira amb les seves runes romanes enmig del desert, així com la màgia de la seva posta de sol. Palmira ja es mereix per si sola un viatge a Síria.

Després Aleppo i la seva ciutadella, el seu mercat laberíntic que et desplaça a l’època llegendària de les Mil i Una Nits, el seu barri armeni,...

També el monestir de St. Jordi, el Crac dels Cavallers (una fortificació de l’època de les creuades), Apamea, Maaloula, i per acabar amb Síria, la magnificència del teatre romà de Bosra.

A partir d’aquell moment començava l’aventura de veritat en el sentit de viatge independent, tenint en compte que Síria ho vàrem visitar amb un grup d’espanyols i portuguesos. Al ser un viatge tant llarg el que ens proposàvem, la primera setmana ens vàrem voler curar en salut per anar agafant rodatge. Moments d’humor i rialles no en varen faltar. Sincerament, va ser un grup entranyable.

I tot amb la companyia del Hani, un guia encantador que durant uns anys va estudiar medicina a la universitat de València. Per qui tingui la intenció de visitar Síria, és molt recomanable contactar-lo. Les seves dades són les següents:

Hani Abou Al-Nasser
haninasser@windowslive.com
mob: +963944421055

Benvinguts a Síria

Hores vols
Barcelona-Amman: 3h50’
Amman-Damasc: 1h

Amb el vol RJ 435 vàrem arribar a l’aeroport de Damasc sobre les 22:30, via Amman. El primer dia ja ens esperava la primera anècdota del viatge. Al passar per la zona de control de passaports del mateix aeroport, la policia Síria ens va retenir. Portàvem una carta d’invitació per entrar a Síria, però ens demanaven un visat oficial emès per l’ambaixada.

En el nostre cas, no requeríem d’un visat oficial. Al tenir programada la primera setmana amb un grup des d’Espanya, la carta d’invitació era més que suficient. Però pel que es veu, el policia de torn tenia ganes de demostrar la seva autoritat. El Hani, guia turístic Siri que parlava el castellà perfectament, es va encarar amb el policia en qüestió i varen estar discutint en àrab durant una bona estona. Nosaltres, al costat, intrigats per saber quin seria el desenllaç.

Ironies de la vida. El policia va ser empresonat durant tres o quatre dies per ordres del seu superior. En aquell moment, vàrem poder constatar que davant del turista, l’abús d’autoritat és realment perillós a Síria.

Després d’aquella primera incidència, sabíem que aquell país no ens deixaria indiferents.

7 de juny de 2009: primera parada, l’Orient Pròxim

Semblàvem un parell de nens amb sabates noves. Les respectives famílies, ens varen acompanyar a l’aeroport del Prat. Vàrem tenir l’oportunitat d’esmorzar plegats. Tots érem conscients que estaríem dies, o més ben dit, mesos, sense fer tertúlia plegats.

Familiars i amics varen poder presenciar en directe que allò que portàvem preparant durant setmanes, no anava en broma. En aquell precís moment, ja no hi havia volta enrere. El vol RJ 108 cap a Amman que sortia a les 13:30, ens estava esperant.

El comiat va ser emotiu, sobretot els instants previs a l’embarcament. Al passar la porta d’embarcament, els dos vàrem sospirar profundament, ens vàrem mirar l’un a l’altre durant uns segons, i vàrem pensar: això és l’ inici d’una gran aventura!

Sabíem que deixàvem enrere el que més estimàvem, però no podíem demorar-ho més.

La cremaria Toscana: la primera sala d'espera

Podríem dir que tot va començar el diumenge 1 de març de 2009, dia de la marató de Barcelona. Aquell dia l’Oriol, el Xavi i jo, vàrem aconseguir el que ens havíem proposat des de feia mesos: fer la nostra primera marató. Al final, després de l'esforç, va resultar ser un èxit. Les sensacions que vàrem experimentar al veure la línia d’arribada són inexplicables. Teníem una rialla de bat a bat per haver-ho superat. És una d’aquelles experiències cimeres que et fan vibrar durant uns dies, fins i tot setmanes.

Vàrem anar a dinar plegats per celebrar-ho. Aquella mateixa tarda, tot fent un gelat a la cremaria Toscana del carrer Muntaner, la Roser i l’Oriol varen deixar anar a l’aire la gran pregunta: per què no feu la volta al món?

Els destinataris de la pregunta érem la Txell, el Lluís i jo, que en aquells moments, ens trobàvem els tres en una situació de precarietat a diferents nivells.

Des d’aquell precís instant es va iniciar tot un procés de reflexió. Havíem d’anar donant resposta a una sèrie d’interrogants i incerteses: és un acte impulsiu? val la pena dur-ho a terme? és un bon moment? quines poden ser les conseqüències?

Semblava que la cosa poc a poc anava agafant cos. Al menys, vàrem començar a reunir-nos amb certa freqüència els tres implicats per tal d’estudiar la proposta i intentar prendre una decisió al respecte. Eren moments de cimes i valls. Quan uns estaven animats i segurs del projecte, potser els altres tenien determinats dubtes: la feina, la família, els amics, el pressupost monetari que comportava, etc. Evidentment, hi havia una sèrie de factors al darrera que s’havien de tenir molt en compte. D’altra banda, érem conscients que les agulles del rellotge anaven corrent.

Durant les setmanes posteriors a la idea inicial no parava de sonar el telèfon entre nosaltres. Enviaments de correus electrònics, cerca d’informació al respecte, trobades a mitja tarda, al vespre, els caps de setmana, etc. Eren moments d’alegria i d’il·lusió, però també de certs temors que s’havien d’anar minimitzant.

Quin va ser el desenllaç? En la cursa cap a la decisió final, la Txell va rebre una oferta laboral difícil de rebutjar. Vàrem perdre una integrant de rellevància a l'expedició. No obstant això, ens vàrem alegrar per ella, tenint en compte la conjuntura econòmica del moment.

Al final, el projecte va tirar endavant i tenia dos noms: Lluís i Marc. Sabia que marxava no només amb un gran amic, sinó també amb un gran company de viatge. D’això no en tenia cap mena de dubte.

En la sala d'espera

En termes generals, la sala d’espera acostuma a ser un espai, ja sigui d’una estació de tren, del consultori d’un metge, d’una oficina, en què els passatgers, els pacients, els clients, s’esperen a ser atesos.

Doncs bé, actualment em trobo en una mena de sala d’espera, en un moment d’expectació i reflexió. En poc temps -concretament durant el darrer any- una sèrie de circumstàncies personals, laborals i sentimentals, han donat un gir rellevant en la meva vida. No tinc intenció de dramatitzar-ho, ni molt menys, però sí de qüestionar-me certes coses.

En el curt termini, tot això ha derivat en emprendre un gran viatge, concretament un projecte de volta al món. En certa manera, és la gran sala d’espera. Un viatge que m’ha de servir d’aprenentatge, d’orientació, de cerca de noves oportunitats a tots nivells. Potser al tornar em trobi en el mateix punt que en el moment de marxar, però al menys espero que alguna cosa de profit en pugui treure. Si més no, aquesta és la meva intenció. No és un propòsit irreflexiu, sinó que hi ha uns motius al darrera que ho justifiquen.

Aquest viatge me’l plantejo com un camí de renovació, oxigenació i reafirmació personal. No hauria de ser una sala d’espera buida de contingut, sòbria i estàtica, en la que cada minut d’espera se’t fa etern. Tot el contrari, ha de ser una sala d’espera que em permeti conèixer, experimentar, compartir, descobrir, sentir, evidenciar, etc.

I una cosa és ben certa: sense l’energia, estima i recolzament que he rebut per part de la família i els amics, aquest projecte no s’hagués pogut dur a terme. Durant aquest darrer període han estat al meu costat en tot moment. Realment, amb tots ells tinc un gran deute. Sense la seva acceptació, segurament no hagués tirat endavant aquesta gran aventura.