En la sala d'espera

En termes generals, la sala d’espera acostuma a ser un espai, ja sigui d’una estació de tren, del consultori d’un metge, d’una oficina, en què els passatgers, els pacients, els clients, s’esperen a ser atesos.

Doncs bé, actualment em trobo en una mena de sala d’espera, en un moment d’expectació i reflexió. En poc temps -concretament durant el darrer any- una sèrie de circumstàncies personals, laborals i sentimentals, han donat un gir rellevant en la meva vida. No tinc intenció de dramatitzar-ho, ni molt menys, però sí de qüestionar-me certes coses.

En el curt termini, tot això ha derivat en emprendre un gran viatge, concretament un projecte de volta al món. En certa manera, és la gran sala d’espera. Un viatge que m’ha de servir d’aprenentatge, d’orientació, de cerca de noves oportunitats a tots nivells. Potser al tornar em trobi en el mateix punt que en el moment de marxar, però al menys espero que alguna cosa de profit en pugui treure. Si més no, aquesta és la meva intenció. No és un propòsit irreflexiu, sinó que hi ha uns motius al darrera que ho justifiquen.

Aquest viatge me’l plantejo com un camí de renovació, oxigenació i reafirmació personal. No hauria de ser una sala d’espera buida de contingut, sòbria i estàtica, en la que cada minut d’espera se’t fa etern. Tot el contrari, ha de ser una sala d’espera que em permeti conèixer, experimentar, compartir, descobrir, sentir, evidenciar, etc.

I una cosa és ben certa: sense l’energia, estima i recolzament que he rebut per part de la família i els amics, aquest projecte no s’hagués pogut dur a terme. Durant aquest darrer període han estat al meu costat en tot moment. Realment, amb tots ells tinc un gran deute. Sense la seva acceptació, segurament no hagués tirat endavant aquesta gran aventura.