Resposta a un gran amic

Avui he llegit un comentari al blog d’una persona que admiro i aprecio molt. Es tracta d’un missatge curt i moderat, però he sabut interpretar-ne el rerefons. De fet, ve de part d’una persona amb qui he tingut l’oportunitat de compartir molts moments. Situacions bones i dolentes, però en realitat, més de bones que de dolentes. I des d’aquesta perspectiva, no el considero només un amic, sinó molt més que això, ja que per a mi, és part de la meva evolució com a persona.

De fet, he rebut molts correus de la seva part que m’han motivat a continuar el camí davant de circumstàncies adverses. Un viatge que va començar al juny, i durant el trajecte, han sorgit certs contratemps. Contrarietats que, sortosament, estan anant en la bona direcció.

Concretament avui, el gran ‘Trovador Errante’ manifestava que expressés els meus sentiments. Per satisfer la seva voluntat, en faré cinc cèntims.

Quan vaig començar el projecte, vaig marxar cansat, i no des d’una perspectiva física, sinó més aviat emocional. I seré sincer, ja que se’m demana transparència. Vaig partir fatigat de la gran hipocresia que considero hi ha al món que ens ha tocat viure. Al menys, al que m’ha tocat viure a mi, i a gran part dels que m’envolten. Un món de falsedat i covardia. Un món de falses promeses i egoismes. Un món de conformismes. Un món d’amors interessats. Un món de lluita de poders i interessos. Un món que enlloc d'evolucionar, sembla que retrocedeixi. Un món que es penja les medalles de ’Primer Món’. En certa forma, un món que s’està deshumanitzant. Sincerament, això és el que sento. I des de la distància i coneixement d’altres cultures i contexts avui en dia encara purs i autèntics, ho corroboro.

A l’illa Rapa Nui, conversant amb l’afectuosa i visionaria Teresa Araki, una autèntica Rapa Nui, li vaig explicar la meva situació i els motius principals que m’havien mobilitzat a emprendre un viatge d’aquestes característiques. La seva resposta, em va deixar parat durant uns instants. Les seves paraules textuals van ser les següents: “lo que has dejado atrás, era pura mierda que se te cruzó en el camino”. Quan vaig sentir aquestes paraules, segurament amb un to metafòric, em vaig quedar commocionat. Però amb el temps, reflexionant-hi, he pensat que possiblement no anava tan mal encaminada.

Jo ara mateix em sento bé, i estic gaudint al costat d’un altre gran amic d’aquest final de trajecte. Una aventura que estic convençut ha estat molt positiva pels dos, per diferents motius. I segurament, fins d’aquí un temps, no acabarem d’assimilar tot el que hem viscut i estem vivint. Hem conversat amb molta gent, de diferents ètnies i procedències, religions i creences, condicions socials, ideals polítics, ... Hem viscut experiències i situacions inoblidables, algunes d’agradables i d’altres potser no tant. Mig any amb una motxilla a l’esquena, realment, dóna molt de sí. I sobretot, et fa obrir els ulls i veure les coses des de diferents perspectives.

Possiblement ha estat el viatge de la nostra vida. Una experiència que ens ha aportat molt de coneixement i sentit crític. Un projecte que ens ha permès comprendre una mica més la realitat que ens envolta.

I ara, la meva voluntat més immediata és la recuperació de la meva mare, que ho està portant amb molta dignitat. Però s’ha de continuar lluitant. I quan torni del viatge, que ja està al caure, continuarem lluitant plegats.

Una abraçada molt forta des de San Pedro d’Atacama