El fet de defecar -cagar popularment- acostuma a ser un moment molt personal. Tan íntim que no se n’acostuma a parlar ni escriure massa. És curiós, quan a Catalunya durant les festes nadalenques la figura del pessebre que té més èxit és el caganer, i tothom en fa acudits de sobretaula i ironies de tertúlia.
Cal però saber, que quan viatges resulta un dels aspectes que més condicionen. Anar bé o malament de ventre -utilitzarem eufemismes- , patir de restrenyiment, o contràriament, de processos diarreics, influeix en el caràcter i temperament, en les ganes de visitar o no un temple, mesquita o sinagoga, fins i tot de donar conversa o no a la persona del teu costat. En certa forma, al matí quan et lleves, ja et pots anar fent una idea de com evolucionarà la jornada. És important però, saber entendre el que passa al nostre interior i tenir paciència.
I especialment quan el viatge és de llarga durada, acaba convertint-se en una de les temàtiques que més surten a les converses: Quin color? Quina textura? Quantes repeticions? .... El moment de l’esmorzar acostuma a ser especialment escatològic, i per la cara de les persones del teu entorn –de felicitat o bé de pomes agres- un ja es pot anar conscienciant.
En funció de la climatologia de la zona, de l’altitud on et trobis, del tipus d’alimentació, de les hores de vol o trajecte, ..., la cosa resulta diferent: plàcida, o contràriament, totalment desagradable. Sembla que davant del metabolisme personal de cadascú, un no hi pot fer gran cosa.
Quan viatges amb una motxilla a l’esquena durant mig any, també t’has d’adaptar a una gran diversitat de llocs on fer-ho: vàters, alguns de nets i d’altres que tiren enrere, latrines o comunes, algunes amb aigua corrent i d’altres sense, forats al terra, especialment en llocs d’elevada precarietat, darrera d’un arbre o matoll, bàsicament quan es tracta de senderisme de muntanya. I sobretot, sempre s’ha de procurar dur a sobre un rotllo de paper higiènic.
Amb el temps i viatjant, la tècnica esdevé tot un art. I curiosament, tot i tractant-se d’un aspecte d’especial rellevància, les guies de viatge per a rodamóns independents no en fan cap mena de referència. Editorials de tot el món, i especialment, del sector del viatge: seria interessant publicar una guia o manual que fes referència a aquest aspecte amb consells i recomanacions pràctiques? O contràriament, restaria aquesta part de màgia i intimisme al fet de defecar?
Cal però saber, que quan viatges resulta un dels aspectes que més condicionen. Anar bé o malament de ventre -utilitzarem eufemismes- , patir de restrenyiment, o contràriament, de processos diarreics, influeix en el caràcter i temperament, en les ganes de visitar o no un temple, mesquita o sinagoga, fins i tot de donar conversa o no a la persona del teu costat. En certa forma, al matí quan et lleves, ja et pots anar fent una idea de com evolucionarà la jornada. És important però, saber entendre el que passa al nostre interior i tenir paciència.
I especialment quan el viatge és de llarga durada, acaba convertint-se en una de les temàtiques que més surten a les converses: Quin color? Quina textura? Quantes repeticions? .... El moment de l’esmorzar acostuma a ser especialment escatològic, i per la cara de les persones del teu entorn –de felicitat o bé de pomes agres- un ja es pot anar conscienciant.
En funció de la climatologia de la zona, de l’altitud on et trobis, del tipus d’alimentació, de les hores de vol o trajecte, ..., la cosa resulta diferent: plàcida, o contràriament, totalment desagradable. Sembla que davant del metabolisme personal de cadascú, un no hi pot fer gran cosa.
Quan viatges amb una motxilla a l’esquena durant mig any, també t’has d’adaptar a una gran diversitat de llocs on fer-ho: vàters, alguns de nets i d’altres que tiren enrere, latrines o comunes, algunes amb aigua corrent i d’altres sense, forats al terra, especialment en llocs d’elevada precarietat, darrera d’un arbre o matoll, bàsicament quan es tracta de senderisme de muntanya. I sobretot, sempre s’ha de procurar dur a sobre un rotllo de paper higiènic.
Amb el temps i viatjant, la tècnica esdevé tot un art. I curiosament, tot i tractant-se d’un aspecte d’especial rellevància, les guies de viatge per a rodamóns independents no en fan cap mena de referència. Editorials de tot el món, i especialment, del sector del viatge: seria interessant publicar una guia o manual que fes referència a aquest aspecte amb consells i recomanacions pràctiques? O contràriament, restaria aquesta part de màgia i intimisme al fet de defecar?
No hay comentarios:
Publicar un comentario