26.7.09
25.7.09
Trekking al camp base de l’Everest
Duració: 12 dies
Altitud màxima: Kala Pattar (5.545 m.)
Inici: Lukla (2.800 m.)
Final: Lukla (2.800 m.)
24 hores van ser suficients per tramitar la documentació i permisos corresponents per accedir a l’àrea protegida de l’Everest. Amb això, només faltava revisar en detall el material de muntanya i aconseguir un sherpa que ens donés uns mínims de garanties per aventurar-nos al trekking del camp base de l’Everest. Al final, vam tenir l’oportunitat de contactar amb el Hom Rana, un home que es coneix a fons les muntanyes del seu país. Va començar sent portador, i actualment centra la seva activitat bàsicament a guiar expedicions d’alta muntanya.
11.07.09
Dia 1: Lukla (2.800 m.) – Phakding (2.610 m.)
Amb una avioneta de la companyia Agni Air (35 minuts de vol) vàrem arribar a Lukla procedents de Katmandú. En total, nou passatgers i tres persones de tripulació. Sobrevolar les muntanyes de l’Himàlaia, no té preu! La mateixa companyia Agni Air té com a slogan “Fly the Friendly Sky”, que traduït voldria dir “sobrevola el cel amical”. I és ben cert, ja que a mesura que et vas apropant a la zona muntanyosa de l’Himàlaia, es comença a respirar puresa i sensació de benestar. En certa manera, et sents com en un estat de nirvana.
Aquell dia vàrem caminar dos horetes per començar a escalfar motors. Sabíem que les jornades successives serien dures, especialment per vèncer el temut mal d’altura, així que era qüestió de dosificar esforços. Vàrem fer nit en un Lodge de Phakding, una espècie de refugi d’alta muntaya amb servei d’esmorzar, dinar i sopar. Fins i tot, amb sort, alguns compten amb servei d’aigua calenta.
12.07.09
Dia 2: Phakding (2.610 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Aquell dia vàrem caminar cinc hores. Les tres primeres hores van ser prou agraïdes. El patiment va començar a Dudh Kosi. A partir d’aquell punt la pujada era constant i van començar a aparèixer els primers símptomes de mal d’altura. L’ascens a Namche Bazaar va ser dur, ja que a les dificultats per respirar amb normalitat si va afegir la pluja. Amb la calma, però, vam arribar al lodge de Namche Bazaar.
13.07.09
Dia 3: dia d’aclimatació a Namche Bazaar (3.480 m.)
Namche Bazaar és el principal centre de la regió de Solu Khumbu. Compta amb alguna botiga de queviures, un forn de pa, refugis amb aigua calenta, fins i tot hi ha una oficina de canvi custodiada per l’exèrcit nepalès. No hem d’oblidar que les guerrilles revolucionàries maoistes es mouen per les muntanyes, i de tant en tant, es deixen veure pels mitjans de comunicació.
La majoria d’expedicions fan un dia d’aclimatació en aquest indret i nosaltres vam seguir la normativa. És bo saber que el mal d’altura pot arribar a ser mortal si un és imprudent i no respecta les indicacions d’ascensió progressiva. És recomanable no ascendir més de 400-500 metres de desnivell en una mateixa jornada.
14.07.09
Dia 4: Namche Bazaar (3.480 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada vam caminar sis hores. Tot just sortint de Namche Bazaar vam tenir l’oportunitat de veure, des de lluny però amb molta nitidesa, el pic de l’Everest amb el Loghse just al costat. Era un preàmbul del que ens estava esperant.
Al pronunciat ascens que arriba a Tengboche (3.870 m.) les conseqüències del mal d’altura s’anaven fent evidents: dificultats per respirar i mal de cap. La disminució d’oxigen es començava a percebre de debò i l’esgotament físic era notable.
Un cop a Tengboche el terreny i desnivell no presentaven gaires complicacions. Aquella nit vam dormir en un lodge compartint sopar i vetllada amb una família sherpa autòctona.
15.07.09
Dia 5: Pangboche (3.930 m.) – Pheriche (4.240 m.)
Jornada relativament suau, amb tres hores de caminar. Després de la duresa del dia anterior era recomanable un segon dia d’aclimatació a Pheriche. Aquella tarda vam aprofitar per fer una dutxa d’aigua calenta (tot una experiència, ja que escalfen l’aigua en una estufa de llenya) i rentar la roba. La tarda la vam passar al voltant de l’estufa, assecant la roba i intentant entrar en calor. El fred a més de quatre mil metres d'altura començava a ser considerable.
Durant la nit vam tenir sèries dificultats per dormir, bàsicament per la sensació d’ofec deguda a la disminució d’oxigen i el fred.
16.07.09
Dia 6: Pheriche (4.240 m.) – Lobuje (4.950 m.)
Jornada de quatre hores, 700 metres de desnivell. Gran sensació de manca d’oxigen, tot i haver seguit les pautes d’aclimatació corresponents. Cada dues passes, aturada, impossible avançar! La sensació d’impotència és important davant d’aquelles circumstàncies.
Abans d’arribar a Lobuje, vam passar per la zona commemorativa de Chukpilhara, en record a les víctimes de la muntanya. Dia a dia les dificultats per dormir s’anaven accentuant, però sabíem que no podíem abandonar, ja que el millor ens estava esperant.
17.07.09
Dia 7: Lobuje (4.950 m.) – Gorak Shep (5.160 m.) – Kala Pattar (5.545 m.)
Aquell va ser el gran dia després de quatre hores i mitja d’ascensió. Amb paciència i intentant vèncer la manca d’oxigen, vam arribar a Gorak Shep. Allà vam deixar les motxilles per ascendir al Kala Pattar. Aquest pic a 5.545 m. ofereix les millors vistes de l’Everest sense escalar-lo. Les sensacions, indescriptibles! Estar rodejat de vuit mils és una de les millors vivències per a una persona apassionada per la muntanya.
Durant l’ascensió al Kala Pattar, vam presenciar tres allaus. Quin espectacle! és clar, veure-ho des de certa distància.
Va ser tot un èxit poder culminar el punt més alt de l’expedició. I felicito especialment al Lluis, ja que amb la seva escassa experiència en l’àmbit de la muntanya, va demostrar un gran coratge i valentia. Aquella tarda, però, en arribar al refugi, es va començar a trobar malament de veritat: mareig, pèrdua d’equilibri, mal de cap, suor freda,... El mal d’altura era evident. Per sort, tot es va quedar en una anècdota i aquella mateixa nit vam poder sopar amb normalitat.
Altitud màxima: Kala Pattar (5.545 m.)
Inici: Lukla (2.800 m.)
Final: Lukla (2.800 m.)
24 hores van ser suficients per tramitar la documentació i permisos corresponents per accedir a l’àrea protegida de l’Everest. Amb això, només faltava revisar en detall el material de muntanya i aconseguir un sherpa que ens donés uns mínims de garanties per aventurar-nos al trekking del camp base de l’Everest. Al final, vam tenir l’oportunitat de contactar amb el Hom Rana, un home que es coneix a fons les muntanyes del seu país. Va començar sent portador, i actualment centra la seva activitat bàsicament a guiar expedicions d’alta muntanya.
11.07.09
Dia 1: Lukla (2.800 m.) – Phakding (2.610 m.)
Amb una avioneta de la companyia Agni Air (35 minuts de vol) vàrem arribar a Lukla procedents de Katmandú. En total, nou passatgers i tres persones de tripulació. Sobrevolar les muntanyes de l’Himàlaia, no té preu! La mateixa companyia Agni Air té com a slogan “Fly the Friendly Sky”, que traduït voldria dir “sobrevola el cel amical”. I és ben cert, ja que a mesura que et vas apropant a la zona muntanyosa de l’Himàlaia, es comença a respirar puresa i sensació de benestar. En certa manera, et sents com en un estat de nirvana.
Aquell dia vàrem caminar dos horetes per començar a escalfar motors. Sabíem que les jornades successives serien dures, especialment per vèncer el temut mal d’altura, així que era qüestió de dosificar esforços. Vàrem fer nit en un Lodge de Phakding, una espècie de refugi d’alta muntaya amb servei d’esmorzar, dinar i sopar. Fins i tot, amb sort, alguns compten amb servei d’aigua calenta.
12.07.09
Dia 2: Phakding (2.610 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Aquell dia vàrem caminar cinc hores. Les tres primeres hores van ser prou agraïdes. El patiment va començar a Dudh Kosi. A partir d’aquell punt la pujada era constant i van començar a aparèixer els primers símptomes de mal d’altura. L’ascens a Namche Bazaar va ser dur, ja que a les dificultats per respirar amb normalitat si va afegir la pluja. Amb la calma, però, vam arribar al lodge de Namche Bazaar.
13.07.09
Dia 3: dia d’aclimatació a Namche Bazaar (3.480 m.)
Namche Bazaar és el principal centre de la regió de Solu Khumbu. Compta amb alguna botiga de queviures, un forn de pa, refugis amb aigua calenta, fins i tot hi ha una oficina de canvi custodiada per l’exèrcit nepalès. No hem d’oblidar que les guerrilles revolucionàries maoistes es mouen per les muntanyes, i de tant en tant, es deixen veure pels mitjans de comunicació.
La majoria d’expedicions fan un dia d’aclimatació en aquest indret i nosaltres vam seguir la normativa. És bo saber que el mal d’altura pot arribar a ser mortal si un és imprudent i no respecta les indicacions d’ascensió progressiva. És recomanable no ascendir més de 400-500 metres de desnivell en una mateixa jornada.
14.07.09
Dia 4: Namche Bazaar (3.480 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada vam caminar sis hores. Tot just sortint de Namche Bazaar vam tenir l’oportunitat de veure, des de lluny però amb molta nitidesa, el pic de l’Everest amb el Loghse just al costat. Era un preàmbul del que ens estava esperant.
Al pronunciat ascens que arriba a Tengboche (3.870 m.) les conseqüències del mal d’altura s’anaven fent evidents: dificultats per respirar i mal de cap. La disminució d’oxigen es començava a percebre de debò i l’esgotament físic era notable.
Un cop a Tengboche el terreny i desnivell no presentaven gaires complicacions. Aquella nit vam dormir en un lodge compartint sopar i vetllada amb una família sherpa autòctona.
15.07.09
Dia 5: Pangboche (3.930 m.) – Pheriche (4.240 m.)
Jornada relativament suau, amb tres hores de caminar. Després de la duresa del dia anterior era recomanable un segon dia d’aclimatació a Pheriche. Aquella tarda vam aprofitar per fer una dutxa d’aigua calenta (tot una experiència, ja que escalfen l’aigua en una estufa de llenya) i rentar la roba. La tarda la vam passar al voltant de l’estufa, assecant la roba i intentant entrar en calor. El fred a més de quatre mil metres d'altura començava a ser considerable.
Durant la nit vam tenir sèries dificultats per dormir, bàsicament per la sensació d’ofec deguda a la disminució d’oxigen i el fred.
16.07.09
Dia 6: Pheriche (4.240 m.) – Lobuje (4.950 m.)
Jornada de quatre hores, 700 metres de desnivell. Gran sensació de manca d’oxigen, tot i haver seguit les pautes d’aclimatació corresponents. Cada dues passes, aturada, impossible avançar! La sensació d’impotència és important davant d’aquelles circumstàncies.
Abans d’arribar a Lobuje, vam passar per la zona commemorativa de Chukpilhara, en record a les víctimes de la muntanya. Dia a dia les dificultats per dormir s’anaven accentuant, però sabíem que no podíem abandonar, ja que el millor ens estava esperant.
17.07.09
Dia 7: Lobuje (4.950 m.) – Gorak Shep (5.160 m.) – Kala Pattar (5.545 m.)
Aquell va ser el gran dia després de quatre hores i mitja d’ascensió. Amb paciència i intentant vèncer la manca d’oxigen, vam arribar a Gorak Shep. Allà vam deixar les motxilles per ascendir al Kala Pattar. Aquest pic a 5.545 m. ofereix les millors vistes de l’Everest sense escalar-lo. Les sensacions, indescriptibles! Estar rodejat de vuit mils és una de les millors vivències per a una persona apassionada per la muntanya.
Durant l’ascensió al Kala Pattar, vam presenciar tres allaus. Quin espectacle! és clar, veure-ho des de certa distància.
Va ser tot un èxit poder culminar el punt més alt de l’expedició. I felicito especialment al Lluis, ja que amb la seva escassa experiència en l’àmbit de la muntanya, va demostrar un gran coratge i valentia. Aquella tarda, però, en arribar al refugi, es va començar a trobar malament de veritat: mareig, pèrdua d’equilibri, mal de cap, suor freda,... El mal d’altura era evident. Per sort, tot es va quedar en una anècdota i aquella mateixa nit vam poder sopar amb normalitat.
18.07.09
Dia 8: Gorak Shep (5.160 m.) – Camp base de l’Everest (5.350 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada va ser intensa i dura, amb nou hores de caminada. A les 5h30 ens vam llevar. No hi havia temps a perdre, el camp base ens esperava. A les 6h. vam sortir del refugi i amb un parell d’hores ens hi vam plantar. Podem dir que hem estat al camp base de l’Everest, no obstant, les vistes són molt més interessants des del Kala Pattar amb una panoràmica immillorable.
Al descendir a Gorak Shep de nou, em vaig començar a trobar malament de veritat: mal de cap, mareig, certa pèrdua d’equilibri. Era evident que havíem de començar a baixar metres per anar eliminant aquella sensació tant desagradable.
Aquella jornada vam baixar 1.400 metres de desnivell. A mesura que anàvem baixant, la sensació de benestar anava incrementant. Aquella nit a Pangboche vam tornar a dormir i respirar amb normalitat, amb la gran satisfacció d’haver aconseguit el repte que ens havíem proposat.
19.07.09
Dia 9: Pangboche (3.930 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Amb 5 hores de caminada la jornada no va presentar masses complicacions. Érem conscients del que havíem aconseguit, especialment tractant-se de la pitjor època de l’any amb les pluges monsòniques. Realment vam tenir molta sort, ja que tant el dia d’ascens al Kala Pattar com el dia del camp base, les condicions climàtiques van jugar al nostre favor. Contràriament, ens haguéssim hagut de conformar amb l’ intent.
20.07.09
Dia 10: Namche Bazaar (3.480 m.) – Phakding (2.610 m.)
Jornada llarga (cinc hores) però sense massa transcendència. Ens ho vam prendre amb calma, ja havíem aconseguit l’objectiu. Aquell dia el vaig dedicar especialment a la fotografia i la contemplació. Després de les pluges dels dies anteriors i amb el sol que feia, el paisatge valia molt la pena. Entre portadors, yaks, vaques, bous, búfals, sherpes, banderes d’oració tibetanes, temples budistes, vam arribar al refugi de Phakding.
21.07.09
Dia 11: Phakding (2.610 m.) – Lukla (2.800 m.)
Amb dos horetes de caminada, ens vam plantar de nou a Lukla, un petit poblet amb una pista d’aterratge enmig de les muntanyes. Des d’allà tornaríem a Katmandú amb avioneta el dia següent.
A Lukla vam tenir l’oportunitat de conèixer al sherpa que va ser assessor i estratega de l’Edmund Hillary, el primer home que va coronar l’Everest l'any 1.953. Vàrem fer nit al seu refugi. Tot un veterà i una institució a les muntanyes de l’Himàlaia.
22.07.09
Dia 12: Lukla (2.800 m.) – Katmandú (1.337 m.)
El dia es va despertar serè, amb la qual cosa, a les 7h30 vam poder agafar l’avioneta que ens tornaria de nou a Katmandú. Amb tan sols 30 minuts de vol ens vam plantar a l’aeroport de la capital nepalesa. El somni s’havia complert!
Dades contacte sherpa:
Hom RANA
mòbil: +977 9841319155
casa: +977 4358650
Katmandú: paroxisme sensorial
Com a capital i major ciutat del Nepal, Katmandú ofereix l’aspecte d’una ciutat en vies de desenvolupament. Entre el bullici i la pol·lució vial que la caracteritzen, és una ciutat amb un impressionant llegat artístic i cultural, des de temples hinduistes i budistes, així com els admirables monuments arquitectònics de la plaça Durbar.
També es pot gaudir de la vesant més moderna de la ciutat al concorregut barri de Thamel. Es tracta d’una espècie de gueto turístic ple de restaurants, cibers, bars, pubs amb música en directe, etc. Val la pena dedicar uns dies a Katmandú, des d’on també es poden fer sortides d’un dia per conèixer les valls circumdants, plenes de temples, miradors, aldees newars tradicionals, etc.
També es pot gaudir de la vesant més moderna de la ciutat al concorregut barri de Thamel. Es tracta d’una espècie de gueto turístic ple de restaurants, cibers, bars, pubs amb música en directe, etc. Val la pena dedicar uns dies a Katmandú, des d’on també es poden fer sortides d’un dia per conèixer les valls circumdants, plenes de temples, miradors, aldees newars tradicionals, etc.
10.7.09
Nepal: terra de Yaks i Sherpes
Hores volVaranasi-Katmandú: 40 minuts
09.07.09. En arribar a Katmandú amb el vol IC 751 (Air India) procedent de Varanasi, ja es començava a respirar l’autèntic ambient d’excursionistes i alpinistes procedents de diferents punts del món. La sensació al baixar del mateix avió ja va ser estimulant.
Nepal és sens dubte una de les destinacions amb més oferta per gaudir dels esports a l’aire lliure: des de l’alpinisme, l’escalada i el trekking, fins a barranquisme, rafting, BTT, kayak, etc. La mateixa ciutat de Katmandú compta amb una extensa oferta de botigues de muntanyisme i agències que organitzen sortides personalitzades a diferents indrets del país. És una competència ferotge, fins i tot al mateix carrer, per veure qui s’emportarà al client amb el menor temps possible.
Tenint en compte que estàvem en plena temporada de pluges monsòniques, potser no era la millor època de l’any per a la pràctica del senderisme. No obstant, no volíem deixar escapar l’oportunitat de conèixer de ben a prop les altes muntanyes de l’Himàlaia. L’emoció estava assegurada!
L’Índia: la mirada d’un país emergent
Hores vol
Amman - Delhi: 5h20’
29.06.09. Amb el vol RJ 192 vàrem arribar a l’aeroport de Delhi a les 5 a.m. procedents d’Amman. Vam destinar onze dies al nord de l’Índia. Insuficients com per aprofundir en la realitat d’un país tan ampli, però suficients com per endur-nos una petita pinzellada de la seva peculiaritat.
Els dos primers dies, vam visitar els monuments i edificis més emblemàtics de la ciutat. De la capital ens vam desplaçar cap a Mandawa, ciutat del Rajasthan a 190 km al nord-oest de Jaipur. Compta amb una fortalesa (avui hotel) i diversos havelis (cases senyorials) notables.
De Mandawa ens vam desplaçar cap a Jaipur, des d’ on vam visitar el fort d’Amber, així com el ‘Maharaja’s city palace’ i l’observatori astronòmic.
Els dies successius vam anar cap a Agra, on vam visitar la majestuositat del Taj Mahal i el Red Fort. De camí vam visitar el Fatehpur Sikri, a 40 km. d’Agra.
El desenllaç a l’Índia el vam destinar a Varanasi, on hi vam passar quatre dies. Vam arribar-hi amb un tren nocturn des d’Agra. Tot una experiència fer els 36 anys en un tren de l’Índia!!
Amman - Delhi: 5h20’
29.06.09. Amb el vol RJ 192 vàrem arribar a l’aeroport de Delhi a les 5 a.m. procedents d’Amman. Vam destinar onze dies al nord de l’Índia. Insuficients com per aprofundir en la realitat d’un país tan ampli, però suficients com per endur-nos una petita pinzellada de la seva peculiaritat.
Els dos primers dies, vam visitar els monuments i edificis més emblemàtics de la ciutat. De la capital ens vam desplaçar cap a Mandawa, ciutat del Rajasthan a 190 km al nord-oest de Jaipur. Compta amb una fortalesa (avui hotel) i diversos havelis (cases senyorials) notables.
De Mandawa ens vam desplaçar cap a Jaipur, des d’ on vam visitar el fort d’Amber, així com el ‘Maharaja’s city palace’ i l’observatori astronòmic.
Els dies successius vam anar cap a Agra, on vam visitar la majestuositat del Taj Mahal i el Red Fort. De camí vam visitar el Fatehpur Sikri, a 40 km. d’Agra.
El desenllaç a l’Índia el vam destinar a Varanasi, on hi vam passar quatre dies. Vam arribar-hi amb un tren nocturn des d’Agra. Tot una experiència fer els 36 anys en un tren de l’Índia!!
Impacta especialment la vida a la vora del riu Ganges. Varanasi té un centenar de 'ghats' (escales d'accés al riu considerades representacions còsmiques de l'enllaç amb el més enllà) alguns de privats i altres públics. En aquests ´ghats´ la gent es banya al riu; alguns són lloc de cremació. A la vora del riu diversos crematoris incineren els difunts segons la tradició hinduista. Els turistes poden passejar entre les restes humanes cremant. Un espai amb molt de misticisme!
Aprofito l’ocasió per recordar a Vicenç Ferrer, que ens va deixar poc abans d’arribar a l’Índia. La seva espurna es va apagar després d’una llarga vida entregada als més pobres entre els pobres de l’Índia. Et recordarem sempre per la teva gran tasca humanitària!
8.7.09
Amman, ciutat de pas
27.06.09. La capital de Jordània no és una d’aquelles ciutats que tingui masses atractius, sobretot procedent de joies com Damasc o Jerusalem. En un viatge exclusiu a Jordània, possiblement amb un dia a la capital sigui més que suficient.Vàrem tenir l’oportunitat de visitar la Ciutadella, el teatre romà i l’odèon. La resta de temps a Amman el vàrem dedicar a contemplar la vida al carrer, llegir, escriure i actualitzar el blog, en una terrassa autèntica del centre ciutat, tot bevent te i fumant argila. En un viatge tant llarg i intens com el nostre, és important prendre’t algun dia amb certa calma. Sobretot en trànsits de país a país per tal d’assimilar les coses.
Si mai aneu a Amman, no us perdeu els sucs de fruita natural que fan al moment en les diferents parades que es poden trobar al carrer. N’hi ha per a tots els gustos: meló, pastanaga, mango, papaia,...
La segona i darrera tarda a la ciutat, ens vàrem proposar d’anar al barber. El dia següent viatjàvem cap a l’Índia.
La vesant agredolça de les fronteres
26.06.09. Els darrers dos dies a l’Orient Pròxim els vàrem passar a Amman, capital jordana. Tot i la proximitat geogràfica entre Jerusalem i Amman (aproximadament 100 km.), aquell dia les coses se’ns van complicar més del compte. Un d’aquells dies amargs per oblidar, o sent positius, un d’aquells dies que donen sentit a un viatge d’aquestes característiques.En arribar a la frontera King Hussein/Allenby Bridge, la policia jordana no ens va deixar creuar cap a Jordània. Vàrem haver de tornar a territori palestí on ens van retenir els passaports durant sis hores. Tot un calvari. Després d’un llarg interrogatori a la frontera, vàrem entrar de nou a Palestina (Cisjordània) i un taxi ens va dur a la frontera israelita de Sheik Hussein/Jordan bridge des d’on sí vàrem poder tramitar un visat i accedir a Jordània.
Pel que es veu, per la frontera de King Hussein/Allenby Bridge només poden entrar palestins o bé turistes que prèviament hagin entrat pel mateix punt fronterer i hagin tramitat un visat de doble entrada. No era el nostre cas, ja que vàrem accedir a Israel per la frontera de Eilat al sud del país.
En definitiva, el que podia representar un parell d’hores de trajecte fins a Amman, es va convertir en un dia sencer de tràmits i esperes. Vàrem sortir de Jerusalem a les 10 hores del matí i vàrem arribar a Amman sobre les 20 hores. Un dia entretingut, sense cap mena de dubte.
6.7.09
Jerusalem: ciutat enigmàtica
24.06.09. Jerusalem és una de les ciutats més sagrades i venerades del món. Passejar pels seus carrers és fascinant: barreja de religions, estils de vida, ètnies i procedències. És el centre neuràlgic de la peregrinació, de l’oració i predicació de tres de les més grans fes monoteistes: judaisme, cristianisme i islam.
La seva ciutat vella és misteriosa i mística. Dividida en quatre barris –jueu, cristià, musulmà i armeni-, mereix molt la pena perdre’s durant hores pels seus carrers laberíntics i anar descobrint les particularitats i caràcter de cada barri en concret.
Ens va sorprendre especialment el comportament dels jueus en aquella ciutat. No tan sols els seus rituals i oracions al Mur de les Lamentacions, que és digne de veure, sinó també la seva actitud aparentment hermètica i distant amb el seu entorn. En general, es mostren poc comunicatius i desconfiats amb la resta d’ètnies. Tot el contrari que els àrabs, hospitalaris i dialogants. Al menys, aquesta és l’ impressió que ens vàrem emportar. M’hagués agradat aprofundir una mica més en la cultura hebrea, però em dona la sensació que l’endogàmia que els caracteritza ho dificulta. Potser m’equivoco i el temps em dona una altre resposta. Si més no, continuaré indagant, no m’agradaria endur-me’n una imatge estereotipada i errònia.
A Jerusalem vàrem fer tres nits al Palm Hostel, una espècie de Youth Hostel emblemàtic just al costat de Damascus Gate. Recomanable per aquells backpackers que vulgueu visitar la ciutat.
5.7.09
Israel: les terres de la discòrdia
23.06.09. Vàrem entrar a Israel pel sud, concretament per la frontera Yitshak Rabin a Eilat. L’autobús de línia 444 ens va deixar al centre de Jerusalem després d’un trajecte de quatre hores i mitja.Les mesures de seguretat són realment extremes a Israel.
A la mateixa frontera, ens van revisar article per article tot el contingut de l’equipatge. També ens varen interrogar per tal d’esbrinar el motiu pel qual volíem entrar a Israel. Al portar el passaport amb els visats de Síria i el Líban, l’ interrogatori va ser encara més exhaustiu.
D’ençà que Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, els països àrabs i Israel han tingut conflictes bèl·lics permanents. En arribar a la suposada Terra Promesa o Terra Santa segons la cultura jueva, vàrem poder constatar la discriminació a la que està sotmesa la població palestina, així com la continuada confiscació de terres. El poble hebreu promou l’emigració de la població palestina cap als països àrabs del voltant. Es tracta d’un rebuig desmesurat del més fort cap al més feble i indefens. En certa manera, el poble hebreu es mostra ressentit, rancorós, i utilitza les mateixes cartes amb les que varen jugar els nazis durant la segona guerra mundial. Que incongruent i contradictòria que és la condició humana. Fa temps que es parla del reconeixement i acceptació d’un estat palestí lliure, però aquest dia sembla que no acaba d’arribar mai.
Ja vaig tenir l’oportunitat de veure una situació paradoxal als Balcans durant la postguerra als anys noranta. En aquell context, els grandiloqüents eren els serbis, que pretenien agafar-se la llicència de crear la Gran Sèrbia, sense tenir en compte els seus veïns. Sembla mentida que al segle XXI ens puguem permetre escenaris d’aquestes magnituds. I mentrestant, al suposat primer món ens ho anem mirant des de la gran pantalla com si es tractés d’una mena de telenovel·la.
D’ençà que Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, els països àrabs i Israel han tingut conflictes bèl·lics permanents. En arribar a la suposada Terra Promesa o Terra Santa segons la cultura jueva, vàrem poder constatar la discriminació a la que està sotmesa la població palestina, així com la continuada confiscació de terres. El poble hebreu promou l’emigració de la població palestina cap als països àrabs del voltant. Es tracta d’un rebuig desmesurat del més fort cap al més feble i indefens. En certa manera, el poble hebreu es mostra ressentit, rancorós, i utilitza les mateixes cartes amb les que varen jugar els nazis durant la segona guerra mundial. Que incongruent i contradictòria que és la condició humana. Fa temps que es parla del reconeixement i acceptació d’un estat palestí lliure, però aquest dia sembla que no acaba d’arribar mai.
Ja vaig tenir l’oportunitat de veure una situació paradoxal als Balcans durant la postguerra als anys noranta. En aquell context, els grandiloqüents eren els serbis, que pretenien agafar-se la llicència de crear la Gran Sèrbia, sense tenir en compte els seus veïns. Sembla mentida que al segle XXI ens puguem permetre escenaris d’aquestes magnituds. I mentrestant, al suposat primer món ens ho anem mirant des de la gran pantalla com si es tractés d’una mena de telenovel·la.
2.7.09
Ahlan wa sahlan! Benvolguts a Jordània!
17.06.09. Jordània, sens dubte, terra hospitalària i d’acolliment. Ho vàrem poder evidenciar tot just arribant a Jerash. En aquella ciutat del nord de Jordània famosa per les seves runes romanes, vam tenir la gran sort de conèixer al Hassan, el bon samarità que es va creuar en el nostre camí. Biòleg de formació, “taxista” de professió. Però no un taxista qualsevol. Un taxista dels que no hi ha. De fet, utilitza el seu taxi per seduir al turista, però realment fa de guia, d’animador, de cantant, de poeta, etc. Tot un personatge, amb qui vàrem compartir quatre dies esplèndids a Jordània. Es coneix el seu país pam a pam i ho transmet amb molt d’entusiasme.
Va començar sent el nostre “taxista”, i va acabar sent un amic. Una persona afectuosa, sense cap mena de dubte.
Amb ell vàrem visitar les runes romanes de Jerash, Madaba, el Mt Nebo, el mar Mort, la reserva natural de Dana, Petra, i el desert de Wadi Rum, on vàrem passar una nit inoblidable en un campament beduí.
Petra ho vàrem visitar amb un dia, però es mereix ben bé tres o quatre dies per tal d’assaborir-ho amb intensitat. No hi ha adjectius per a descriure-ho!
Per acabar amb Jordània, tres dies a Aqaba, al sud del país, on vàrem tenir l’oportunitat de fer submarinisme i gaudir de l’esplèndida barrera de coral del mar Roig. Va ser una experiència molt gratificant. Especialment per tractar-se del primer bateig del Lluis. Va baixar amb l’ajuda de l’instructor, però la seguretat que va mostrar a les profunditats marines va fer que bussegés de forma totalment independent, com un peix més a l’aigua.
Dades de contacte del Hasan:
Moeen HASAN
Telèfon mòbil: 00-962-795660651
Idiomes: jordà, anglès, indi
Amb ell vàrem visitar les runes romanes de Jerash, Madaba, el Mt Nebo, el mar Mort, la reserva natural de Dana, Petra, i el desert de Wadi Rum, on vàrem passar una nit inoblidable en un campament beduí.
Petra ho vàrem visitar amb un dia, però es mereix ben bé tres o quatre dies per tal d’assaborir-ho amb intensitat. No hi ha adjectius per a descriure-ho!
Per acabar amb Jordània, tres dies a Aqaba, al sud del país, on vàrem tenir l’oportunitat de fer submarinisme i gaudir de l’esplèndida barrera de coral del mar Roig. Va ser una experiència molt gratificant. Especialment per tractar-se del primer bateig del Lluis. Va baixar amb l’ajuda de l’instructor, però la seguretat que va mostrar a les profunditats marines va fer que bussegés de forma totalment independent, com un peix més a l’aigua.
Dades de contacte del Hasan:
Moeen HASAN
Telèfon mòbil: 00-962-795660651
Idiomes: jordà, anglès, indi
Dades hotel Aqaba (mar Roig):
Un hotel informal recent estrenat a la vora del mar Roig, realment econòmic i amb un tracte molt proper i familiar
Darna Village Hotel
Aqaba South Beach
www.darnavillage.com
Jordània
Un hotel informal recent estrenat a la vora del mar Roig, realment econòmic i amb un tracte molt proper i familiar
Darna Village Hotel
Aqaba South Beach
www.darnavillage.com
Jordània
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
