I com no, la nostra tafaneria ens va dur a accedir a les mines del Cerro Rico. Al principi, feia una mica de respecte tota la logística que comportava. Però al final, va resultar ser una experiència fascinant! (per les fotos, no us penseu que estàvem de carnaval).
16.11.09
Potosí: ciutat minera
I com no, la nostra tafaneria ens va dur a accedir a les mines del Cerro Rico. Al principi, feia una mica de respecte tota la logística que comportava. Però al final, va resultar ser una experiència fascinant! (per les fotos, no us penseu que estàvem de carnaval).
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Que fills de puta!!!
ResponderEliminarPerdona'm tete...pero quan us veig d'aquesta guisa i amb aquesta expressio de felicitat (y las dos rubias...)...es el que em surt...
Fa molt poc, sopant amb el Michael, el Xavi i al Boris...estavem parlant de a quina hora ens aixecavem dema...rao de mes...que fills de puta!!!......;-)
I quines ganes de dir-t'ho a la cara!!!...i de veure'ns cada setmana i les nostres velles rutines i les que inventarem...
Total germanet...que t'estimo molt i que tinc moltes ganes d'espatxurrar-te fort...
Al tanto amb les rubias nen...;-)
Ostres quina passada!!!
ResponderEliminarBolívia és la gran oblidada de sudamèrica i tothom que l'ha visitat em comenta que t'acaba sorprenent.
Ja veig també que aneu molt ben acompanyats.
M'agrada molt veure els teus comentaris plens d'optimisme, continueu així.
Una abraçada,