Duració: 12 dies
Altitud màxima: Kala Pattar (5.545 m.)
Inici: Lukla (2.800 m.)
Final: Lukla (2.800 m.)
24 hores van ser suficients per tramitar la documentació i permisos corresponents per accedir a l’àrea protegida de l’Everest. Amb això, només faltava revisar en detall el material de muntanya i aconseguir un sherpa que ens donés uns mínims de garanties per aventurar-nos al trekking del camp base de l’Everest. Al final, vam tenir l’oportunitat de contactar amb el Hom Rana, un home que es coneix a fons les muntanyes del seu país. Va començar sent portador, i actualment centra la seva activitat bàsicament a guiar expedicions d’alta muntanya.
11.07.09
Dia 1: Lukla (2.800 m.) – Phakding (2.610 m.)
Amb una avioneta de la companyia Agni Air (35 minuts de vol) vàrem arribar a Lukla procedents de Katmandú. En total, nou passatgers i tres persones de tripulació. Sobrevolar les muntanyes de l’Himàlaia, no té preu! La mateixa companyia Agni Air té com a slogan “Fly the Friendly Sky”, que traduït voldria dir “sobrevola el cel amical”. I és ben cert, ja que a mesura que et vas apropant a la zona muntanyosa de l’Himàlaia, es comença a respirar puresa i sensació de benestar. En certa manera, et sents com en un estat de nirvana.
Aquell dia vàrem caminar dos horetes per començar a escalfar motors. Sabíem que les jornades successives serien dures, especialment per vèncer el temut mal d’altura, així que era qüestió de dosificar esforços. Vàrem fer nit en un Lodge de Phakding, una espècie de refugi d’alta muntaya amb servei d’esmorzar, dinar i sopar. Fins i tot, amb sort, alguns compten amb servei d’aigua calenta.
12.07.09
Dia 2: Phakding (2.610 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Aquell dia vàrem caminar cinc hores. Les tres primeres hores van ser prou agraïdes. El patiment va començar a Dudh Kosi. A partir d’aquell punt la pujada era constant i van començar a aparèixer els primers símptomes de mal d’altura. L’ascens a Namche Bazaar va ser dur, ja que a les dificultats per respirar amb normalitat si va afegir la pluja. Amb la calma, però, vam arribar al lodge de Namche Bazaar.
13.07.09
Dia 3: dia d’aclimatació a Namche Bazaar (3.480 m.)
Namche Bazaar és el principal centre de la regió de Solu Khumbu. Compta amb alguna botiga de queviures, un forn de pa, refugis amb aigua calenta, fins i tot hi ha una oficina de canvi custodiada per l’exèrcit nepalès. No hem d’oblidar que les guerrilles revolucionàries maoistes es mouen per les muntanyes, i de tant en tant, es deixen veure pels mitjans de comunicació.
La majoria d’expedicions fan un dia d’aclimatació en aquest indret i nosaltres vam seguir la normativa. És bo saber que el mal d’altura pot arribar a ser mortal si un és imprudent i no respecta les indicacions d’ascensió progressiva. És recomanable no ascendir més de 400-500 metres de desnivell en una mateixa jornada.
14.07.09
Dia 4: Namche Bazaar (3.480 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada vam caminar sis hores. Tot just sortint de Namche Bazaar vam tenir l’oportunitat de veure, des de lluny però amb molta nitidesa, el pic de l’Everest amb el Loghse just al costat. Era un preàmbul del que ens estava esperant.
Al pronunciat ascens que arriba a Tengboche (3.870 m.) les conseqüències del mal d’altura s’anaven fent evidents: dificultats per respirar i mal de cap. La disminució d’oxigen es començava a percebre de debò i l’esgotament físic era notable.
Un cop a Tengboche el terreny i desnivell no presentaven gaires complicacions. Aquella nit vam dormir en un lodge compartint sopar i vetllada amb una família sherpa autòctona.
15.07.09
Dia 5: Pangboche (3.930 m.) – Pheriche (4.240 m.)
Jornada relativament suau, amb tres hores de caminar. Després de la duresa del dia anterior era recomanable un segon dia d’aclimatació a Pheriche. Aquella tarda vam aprofitar per fer una dutxa d’aigua calenta (tot una experiència, ja que escalfen l’aigua en una estufa de llenya) i rentar la roba. La tarda la vam passar al voltant de l’estufa, assecant la roba i intentant entrar en calor. El fred a més de quatre mil metres d'altura començava a ser considerable.
Durant la nit vam tenir sèries dificultats per dormir, bàsicament per la sensació d’ofec deguda a la disminució d’oxigen i el fred.
16.07.09
Dia 6: Pheriche (4.240 m.) – Lobuje (4.950 m.)
Jornada de quatre hores, 700 metres de desnivell. Gran sensació de manca d’oxigen, tot i haver seguit les pautes d’aclimatació corresponents. Cada dues passes, aturada, impossible avançar! La sensació d’impotència és important davant d’aquelles circumstàncies.
Abans d’arribar a Lobuje, vam passar per la zona commemorativa de Chukpilhara, en record a les víctimes de la muntanya. Dia a dia les dificultats per dormir s’anaven accentuant, però sabíem que no podíem abandonar, ja que el millor ens estava esperant.
17.07.09
Dia 7: Lobuje (4.950 m.) – Gorak Shep (5.160 m.) – Kala Pattar (5.545 m.)
Aquell va ser el gran dia després de quatre hores i mitja d’ascensió. Amb paciència i intentant vèncer la manca d’oxigen, vam arribar a Gorak Shep. Allà vam deixar les motxilles per ascendir al Kala Pattar. Aquest pic a 5.545 m. ofereix les millors vistes de l’Everest sense escalar-lo. Les sensacions, indescriptibles! Estar rodejat de vuit mils és una de les millors vivències per a una persona apassionada per la muntanya.
Durant l’ascensió al Kala Pattar, vam presenciar tres allaus. Quin espectacle! és clar, veure-ho des de certa distància.
Va ser tot un èxit poder culminar el punt més alt de l’expedició. I felicito especialment al Lluis, ja que amb la seva escassa experiència en l’àmbit de la muntanya, va demostrar un gran coratge i valentia. Aquella tarda, però, en arribar al refugi, es va començar a trobar malament de veritat: mareig, pèrdua d’equilibri, mal de cap, suor freda,... El mal d’altura era evident. Per sort, tot es va quedar en una anècdota i aquella mateixa nit vam poder sopar amb normalitat.
Altitud màxima: Kala Pattar (5.545 m.)
Inici: Lukla (2.800 m.)
Final: Lukla (2.800 m.)
24 hores van ser suficients per tramitar la documentació i permisos corresponents per accedir a l’àrea protegida de l’Everest. Amb això, només faltava revisar en detall el material de muntanya i aconseguir un sherpa que ens donés uns mínims de garanties per aventurar-nos al trekking del camp base de l’Everest. Al final, vam tenir l’oportunitat de contactar amb el Hom Rana, un home que es coneix a fons les muntanyes del seu país. Va començar sent portador, i actualment centra la seva activitat bàsicament a guiar expedicions d’alta muntanya.
11.07.09
Dia 1: Lukla (2.800 m.) – Phakding (2.610 m.)
Amb una avioneta de la companyia Agni Air (35 minuts de vol) vàrem arribar a Lukla procedents de Katmandú. En total, nou passatgers i tres persones de tripulació. Sobrevolar les muntanyes de l’Himàlaia, no té preu! La mateixa companyia Agni Air té com a slogan “Fly the Friendly Sky”, que traduït voldria dir “sobrevola el cel amical”. I és ben cert, ja que a mesura que et vas apropant a la zona muntanyosa de l’Himàlaia, es comença a respirar puresa i sensació de benestar. En certa manera, et sents com en un estat de nirvana.
Aquell dia vàrem caminar dos horetes per començar a escalfar motors. Sabíem que les jornades successives serien dures, especialment per vèncer el temut mal d’altura, així que era qüestió de dosificar esforços. Vàrem fer nit en un Lodge de Phakding, una espècie de refugi d’alta muntaya amb servei d’esmorzar, dinar i sopar. Fins i tot, amb sort, alguns compten amb servei d’aigua calenta.
12.07.09
Dia 2: Phakding (2.610 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Aquell dia vàrem caminar cinc hores. Les tres primeres hores van ser prou agraïdes. El patiment va començar a Dudh Kosi. A partir d’aquell punt la pujada era constant i van començar a aparèixer els primers símptomes de mal d’altura. L’ascens a Namche Bazaar va ser dur, ja que a les dificultats per respirar amb normalitat si va afegir la pluja. Amb la calma, però, vam arribar al lodge de Namche Bazaar.
13.07.09
Dia 3: dia d’aclimatació a Namche Bazaar (3.480 m.)
Namche Bazaar és el principal centre de la regió de Solu Khumbu. Compta amb alguna botiga de queviures, un forn de pa, refugis amb aigua calenta, fins i tot hi ha una oficina de canvi custodiada per l’exèrcit nepalès. No hem d’oblidar que les guerrilles revolucionàries maoistes es mouen per les muntanyes, i de tant en tant, es deixen veure pels mitjans de comunicació.
La majoria d’expedicions fan un dia d’aclimatació en aquest indret i nosaltres vam seguir la normativa. És bo saber que el mal d’altura pot arribar a ser mortal si un és imprudent i no respecta les indicacions d’ascensió progressiva. És recomanable no ascendir més de 400-500 metres de desnivell en una mateixa jornada.
14.07.09
Dia 4: Namche Bazaar (3.480 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada vam caminar sis hores. Tot just sortint de Namche Bazaar vam tenir l’oportunitat de veure, des de lluny però amb molta nitidesa, el pic de l’Everest amb el Loghse just al costat. Era un preàmbul del que ens estava esperant.
Al pronunciat ascens que arriba a Tengboche (3.870 m.) les conseqüències del mal d’altura s’anaven fent evidents: dificultats per respirar i mal de cap. La disminució d’oxigen es començava a percebre de debò i l’esgotament físic era notable.
Un cop a Tengboche el terreny i desnivell no presentaven gaires complicacions. Aquella nit vam dormir en un lodge compartint sopar i vetllada amb una família sherpa autòctona.
15.07.09
Dia 5: Pangboche (3.930 m.) – Pheriche (4.240 m.)
Jornada relativament suau, amb tres hores de caminar. Després de la duresa del dia anterior era recomanable un segon dia d’aclimatació a Pheriche. Aquella tarda vam aprofitar per fer una dutxa d’aigua calenta (tot una experiència, ja que escalfen l’aigua en una estufa de llenya) i rentar la roba. La tarda la vam passar al voltant de l’estufa, assecant la roba i intentant entrar en calor. El fred a més de quatre mil metres d'altura començava a ser considerable.
Durant la nit vam tenir sèries dificultats per dormir, bàsicament per la sensació d’ofec deguda a la disminució d’oxigen i el fred.
16.07.09
Dia 6: Pheriche (4.240 m.) – Lobuje (4.950 m.)
Jornada de quatre hores, 700 metres de desnivell. Gran sensació de manca d’oxigen, tot i haver seguit les pautes d’aclimatació corresponents. Cada dues passes, aturada, impossible avançar! La sensació d’impotència és important davant d’aquelles circumstàncies.
Abans d’arribar a Lobuje, vam passar per la zona commemorativa de Chukpilhara, en record a les víctimes de la muntanya. Dia a dia les dificultats per dormir s’anaven accentuant, però sabíem que no podíem abandonar, ja que el millor ens estava esperant.
17.07.09
Dia 7: Lobuje (4.950 m.) – Gorak Shep (5.160 m.) – Kala Pattar (5.545 m.)
Aquell va ser el gran dia després de quatre hores i mitja d’ascensió. Amb paciència i intentant vèncer la manca d’oxigen, vam arribar a Gorak Shep. Allà vam deixar les motxilles per ascendir al Kala Pattar. Aquest pic a 5.545 m. ofereix les millors vistes de l’Everest sense escalar-lo. Les sensacions, indescriptibles! Estar rodejat de vuit mils és una de les millors vivències per a una persona apassionada per la muntanya.
Durant l’ascensió al Kala Pattar, vam presenciar tres allaus. Quin espectacle! és clar, veure-ho des de certa distància.
Va ser tot un èxit poder culminar el punt més alt de l’expedició. I felicito especialment al Lluis, ja que amb la seva escassa experiència en l’àmbit de la muntanya, va demostrar un gran coratge i valentia. Aquella tarda, però, en arribar al refugi, es va començar a trobar malament de veritat: mareig, pèrdua d’equilibri, mal de cap, suor freda,... El mal d’altura era evident. Per sort, tot es va quedar en una anècdota i aquella mateixa nit vam poder sopar amb normalitat.
18.07.09
Dia 8: Gorak Shep (5.160 m.) – Camp base de l’Everest (5.350 m.) – Pangboche (3.930 m.)
Aquella jornada va ser intensa i dura, amb nou hores de caminada. A les 5h30 ens vam llevar. No hi havia temps a perdre, el camp base ens esperava. A les 6h. vam sortir del refugi i amb un parell d’hores ens hi vam plantar. Podem dir que hem estat al camp base de l’Everest, no obstant, les vistes són molt més interessants des del Kala Pattar amb una panoràmica immillorable.
Al descendir a Gorak Shep de nou, em vaig començar a trobar malament de veritat: mal de cap, mareig, certa pèrdua d’equilibri. Era evident que havíem de començar a baixar metres per anar eliminant aquella sensació tant desagradable.
Aquella jornada vam baixar 1.400 metres de desnivell. A mesura que anàvem baixant, la sensació de benestar anava incrementant. Aquella nit a Pangboche vam tornar a dormir i respirar amb normalitat, amb la gran satisfacció d’haver aconseguit el repte que ens havíem proposat.
19.07.09
Dia 9: Pangboche (3.930 m.) – Namche Bazaar (3.480 m.)
Amb 5 hores de caminada la jornada no va presentar masses complicacions. Érem conscients del que havíem aconseguit, especialment tractant-se de la pitjor època de l’any amb les pluges monsòniques. Realment vam tenir molta sort, ja que tant el dia d’ascens al Kala Pattar com el dia del camp base, les condicions climàtiques van jugar al nostre favor. Contràriament, ens haguéssim hagut de conformar amb l’ intent.
20.07.09
Dia 10: Namche Bazaar (3.480 m.) – Phakding (2.610 m.)
Jornada llarga (cinc hores) però sense massa transcendència. Ens ho vam prendre amb calma, ja havíem aconseguit l’objectiu. Aquell dia el vaig dedicar especialment a la fotografia i la contemplació. Després de les pluges dels dies anteriors i amb el sol que feia, el paisatge valia molt la pena. Entre portadors, yaks, vaques, bous, búfals, sherpes, banderes d’oració tibetanes, temples budistes, vam arribar al refugi de Phakding.
21.07.09
Dia 11: Phakding (2.610 m.) – Lukla (2.800 m.)
Amb dos horetes de caminada, ens vam plantar de nou a Lukla, un petit poblet amb una pista d’aterratge enmig de les muntanyes. Des d’allà tornaríem a Katmandú amb avioneta el dia següent.
A Lukla vam tenir l’oportunitat de conèixer al sherpa que va ser assessor i estratega de l’Edmund Hillary, el primer home que va coronar l’Everest l'any 1.953. Vàrem fer nit al seu refugi. Tot un veterà i una institució a les muntanyes de l’Himàlaia.
22.07.09
Dia 12: Lukla (2.800 m.) – Katmandú (1.337 m.)
El dia es va despertar serè, amb la qual cosa, a les 7h30 vam poder agafar l’avioneta que ens tornaria de nou a Katmandú. Amb tan sols 30 minuts de vol ens vam plantar a l’aeroport de la capital nepalesa. El somni s’havia complert!
Dades contacte sherpa:
Hom RANA
mòbil: +977 9841319155
casa: +977 4358650
Enhorabona Marc, bona crònica. Salvant les distàncies m'has transportat al GR-11 del passat estiu (segurament al setembre tornaré, uns 15 dies amb el nostre amic Michael).
ResponderEliminarMés que paraules...em surten unes ganes salvatges - a la vegada que serenes - de fer-te una gran abraçada i compartir rubias.
T'estimo germà