Israel: les terres de la discòrdia

23.06.09. Vàrem entrar a Israel pel sud, concretament per la frontera Yitshak Rabin a Eilat. L’autobús de línia 444 ens va deixar al centre de Jerusalem després d’un trajecte de quatre hores i mitja.

Les mesures de seguretat són realment extremes a Israel.

A la mateixa frontera, ens van revisar article per article tot el contingut de l’equipatge. També ens varen interrogar per tal d’esbrinar el motiu pel qual volíem entrar a Israel. Al portar el passaport amb els visats de Síria i el Líban, l’ interrogatori va ser encara més exhaustiu.

D’ençà que Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, els països àrabs i Israel han tingut conflictes bèl·lics permanents. En arribar a la suposada Terra Promesa o Terra Santa segons la cultura jueva, vàrem poder constatar la discriminació a la que està sotmesa la població palestina, així com la continuada confiscació de terres. El poble hebreu promou l’emigració de la població palestina cap als països àrabs del voltant. Es tracta d’un rebuig desmesurat del més fort cap al més feble i indefens. En certa manera, el poble hebreu es mostra ressentit, rancorós, i utilitza les mateixes cartes amb les que varen jugar els nazis durant la segona guerra mundial. Que incongruent i contradictòria que és la condició humana. Fa temps que es parla del reconeixement i acceptació d’un estat palestí lliure, però aquest dia sembla que no acaba d’arribar mai.

Ja vaig tenir l’oportunitat de veure una situació paradoxal als Balcans durant la postguerra als anys noranta. En aquell context, els grandiloqüents eren els serbis, que pretenien agafar-se la llicència de crear la Gran Sèrbia, sense tenir en compte els seus veïns. Sembla mentida que al segle XXI ens puguem permetre escenaris d’aquestes magnituds. I mentrestant, al suposat primer món ens ho anem mirant des de la gran pantalla com si es tractés d’una mena de telenovel·la.