Semblàvem un parell de nens amb sabates noves. Les respectives famílies, ens varen acompanyar a l’aeroport del Prat. Vàrem tenir l’oportunitat d’esmorzar plegats. Tots érem conscients que estaríem dies, o més ben dit, mesos, sense fer tertúlia plegats.Familiars i amics varen poder presenciar en directe que allò que portàvem preparant durant setmanes, no anava en broma. En aquell precís moment, ja no hi havia volta enrere. El vol RJ 108 cap a Amman que sortia a les 13:30, ens estava esperant.
El comiat va ser emotiu, sobretot els instants previs a l’embarcament. Al passar la porta d’embarcament, els dos vàrem sospirar profundament, ens vàrem mirar l’un a l’altre durant uns segons, i vàrem pensar: això és l’ inici d’una gran aventura!
Sabíem que deixàvem enrere el que més estimàvem, però no podíem demorar-ho més.
Vaig evitar i gaudir aquell darrer moment, saps que m'agrada marxar sense llàgrimes i sense fer soroll - malgrat l'emoció, els plors del teus pares y la consciència de llarga absència-.
ResponderEliminarTu em conéixes forá bé.
Tot el que més estimeu, us espera multiplicat a la tornada. Per aquesta vegada - i sense que serveixi de precedent - "deixar-ho per un temps" serà senyal d'enfortiment de les arrels que ja creixen de forma conjunta.
T'estimo germanet, i m'agrada molt el teu estil.
Una abraçada amb moltes ganes de retrobada i 1001 birres.